Posterior al cinisme, i influenciat per l’obra de Diògenes i els escrits socràtics de Xenofont, trobem la figura de Zenó de Cítion (336aC-264aC), fundador de l’estoïcisme.
El principi fonamental de l’estoïcisme és la felicitat o eudaimonia. Assolir la virtut és viure d’acord amb la naturalesa, i és aquesta conformitat amb la naturalesa, considerada racional perquè ens fa coincidir amb la raó universal o lógos (destí), la que ens fa feliços. Aquesta adequació que relaciona naturalesa i lógos i que dóna lloc a la virtut i, per tant, a la felicitat, proporciona autarquia. Qui és autàrquic és savi.
Així, l’estoïcisme pot considerar-se com la resistència vers l’adversitat i la mala sort, l’acceptació del nostre destí. Aquest destí és el lógos, una llavor considerada el principi de la naturalesa. L’acceptació del lógos, que és invariable a diferència de la naturalesa i que adopta diferents formes, és l’aportació més important de l’estoïcisme.
L’home autàrquic entèn més enllà de les coses, arriba al nivell de conformitat amb la raó i està en harmonia amb si mateix. Aquí té lloc l’apropiació, la pròpia estima, que tendeix a expandir-se cap a la resta de la humanitat=ètica universal
VIRTUT
La virtut característica de l’estoïcisme és la intel·ligència, que concorda amb l’univers. Les passions, manifestacions espontànees relacionades amb la naturalesa, també són importants, tot i que han de ser controlades per la raó.
LA LÒGICA ESTOICA
La lògica estoica és una proposicional, basada molt més en la manera de dir els noms que en els noms en concret, contrastant així amb la lògica de termes que va desenvolupar Aristòtil.
Laia Toro
Laia Toro
