Dissertació filosòfica: la recerca de la felicitat
L’ésser humà sempre ha volgut respondre les preguntes, culpar-ne algú de les respostes i entendre’s a ell mateix perquè, com i cap a què va. Grans multituds tenen creences en allò transcendental, un Déu està al darrere, un ésser (o més d’un) suprem capaç d’equiparar totes les forces. Però i què passa amb els simples mortals que com jo, es creuen finits des del dia en el que neixen. Jo sóc de les que només tinc fe en el que els meus ulls veuen i jutjo sempre que pugui justificar les meves paraules. Hi ha filòsofs com els sofistes, els quals creien que tot era justificable, que consti que jo tampoc m’inclino cap aquest vessant. Per tant: què sóc jo? Un ésser perdut? Sense horitzó pel fet de viure amb la idea de que un cop mori tot s’acabarà? Doncs no!
Després d'hores, dies, mesos i anys preguntant-me perquè em considero diferent de la resta, he arribat a la conclusió de que és aquesta resta la que ha marcat que jo sigui diferent. M’explico. Tota la meva vida he estat la “rara”, l’“especial”, de la classe: curiosament la moda ha fet que no encaixi en l’actual societat l’estereotip de persona aplicada i treballadora, és més, aquest sempre tendeix a ser un motiu de rebuig. Doncs, jo em pregunto: què pot moure a les persones que com jo, no troben un lloc idoni en el seu entorn? I aquí responc: la recerca de la felicitat. Allò que m’omple són simples moments en els quals no noto que sóc diferent, moments en els que sento que el meu treball ha tingut un fruit, moments en els que la família, la parella i els amics de tota la vida et fan veure que ets igual que ells. Per tant: és dolent pensar que sóc diferent? No ben bé. Estic fermament segura que les coses passen per un motiu, potser no crec en una vida més enllà, en una teoria de la reencarnació (com Pitàgores) però sí, crec en el treball de les persones, en el destí que acompanya a cadascú en funció del que un pugui donar d’ell mateix.
Només les ments privilegiades han deixat petjada a la història, per què a partir d’ara els que marcaran a les futures generacions seran éssers com una Belen Esteban o una Maria José Campanario? A cas tindria que haver nascut en una altra època i és per això que no encaixo?
Finalment, m’agradaria destacar dues frases que crec que gaudeixen d’una raó d’allò més empírica i infinitament raonable: Viure sense filosofar és, pròpiament, tenir els ulls tancats sense tractar d’obrir-los mai (René Descartes) i Un home amb una idea nova és un boig fins que la idea triomfa (Marc Twain). Conseqüentment, observo que qüestionar-me no és res dolent, potser els equivocats són aquells que no ho fan, encara que per desgràcia cada cop siguin més i, ara per ara potser sóc “rara”, ja veurem dins uns anys: prometo plantejar-me el mateix tema d’aquesta dissertació.
Laia Cruz Marco
2n Batxillerat
Bé, potser de dissertació poc, però de filosofia molt. Em dono el gust de penjar una redacció que vaig fer al setembre a l'assignatura de Llengua Catalana. Una crítica als filòsofs que em va fer gràcia fer-la.
Què fumàven els filòsofs?
Moltes vegades penso en l'antiguitat i en els clàssics.
Els reis estaven molt ocupats en conquerir el món, mentre un altre home creava un artilugi per mirar les estrelles... i què dir dels filòsofs? Aquests sí que eren homes ocupats de debó, tant que es dedicaven a pensar el que ni ells mateixos sabien pensar. Però eren homes de gran profit i treballadors, aquests filòsofs. Un ens deia que només hi ha una veritat (estaria jugant a detectius); un altre que res no existeix, teoria, per cert, totalment fàcil d'entendre; aquí trobem un tercer: <<Penso, per tant, existeixo>>, potser la raça humana no hagués evolucionat si no ho arriba a dir aquell gran home!
Entre nosaltres, es pot saber què fumaven tota aquesta gent?
Perdó! Aquests filòsofs tant respectats eren molt sans i no fumaven. Volia dir... quin canal de televisió miraven? Bona televisió la d'aquell temps.
Segur que alguns mirarien documentals de les millors plantes de la zona jamaicana o de les herbes terapèutiques més eficaces.
Sense cap mena de dubte, fumaven barreges de les plantes més verdes i exòtiques i després, és clar, aquestes plantes els feien reflexionar i els pobres quedaven pensant i preocupant-se per les qüestions filosòfiques.
Ai! Quina vida més dura tenien, la veritat. Néixer en una família acomodada, dormir, reflexionar seriament sobre si penso o existeixo i, per tant, fumu. Quin cacau! Pensant en aquesta vida tant estressant m'he tornat a liar, res de fumar home, ja sabem que els savis no ho fan això. Veure la tele.
Doncs bé, sent coneixedora d'aquesta estratègia, quan el professor em demani una dissertació filosòfica i em falti inspiració, sempre podré encendre la televisió.
<<Filosofar és i només és aprendre a viure>>. Que regni la filosofia!
Laia Toro
