Moralitat contra societat

Amb l’ajuda del tinent Jim Gordon i del nou i compromès Fiscal del Distrite, Harvey Dent, es proposa destruïr per sempre el crim organitzat en Gotham City. Al principi, el triumvirat resulta ser eficaç, però aviat es trobarà presoner d’un incipient cervell criminal conegut com a Joker, que introdueix l’anarquia en Gotham i obliga al “Caballero Oscuro” a creuar encara més la fina línia que separa a l’heroi del justicier.

El vídeo pertany a l’interrogatori de Batman al Joker, en el qual es tracten temes com la moralitat de la societat, la nostra ètica, la renúncia als nostres principis.

Tots coneixem al famós personatge conegut com a Joker. En aquest film deixa de ser el colorit i rialler personatge infantil i es mostra a un Joker autènticament maligne, un pallasso psicòpata, un assassí serial, engendre del mal sense empatia, disposat a qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius i sobretot foradar en la foscor de l’ànima humana per aconseguir-ho.

En aquest diàleg entre el Joker i Batman, el personatge psicòpata ens planteja diferents qüestions sobre l’ètica de la humanitat:

Tot el món pot actuar conforme a la moralitat si les circumstàncies són favorables, però, ¿què passaria si aquestes mateixes persones es trobessin en una situació límit? ¿Creieu que les persones realment defensen els seus principis perquè així ho senten o és només una qüestió de comoditat i facilitats?

<<Sólo son tan buenos como el mundo les permite ser>>.

Jo crec que les persones sí poden seguir uns ideals, uns principis els quals defensaran durant la seva vida. Això, però, no descarta la limitació de la vida humana i del món. Hi haurà persones que davant una situació límit hauran de decidir entre seguir els seus principis fins al final sense tenir en compte les conseqüències, o bé decidir deixar-los enrere.

Considero que realment sí es pot defensar una idea al llarg de tota la vida, i la única raó per la qual, personalment, jo amagaria, mai abandonar, aquesta idea seria únicament per salvar allò que estimo tant com la pròpia vida. Altres persones abandonarien aquesta idea i, altres, en canvi, moriríen per aquesta.

Laia Toro

Una versió moderna del mite

Aquí penjo un vídeo relacionat amb el treball fet a classe sobre la versió moderna del mite de la caverna: la pel·lícula Matrix. D'aquesta manera, interpretant el mite i la pel·lícula podríem pensar que els homes neixen encadenats a determinats esquemes propis de l'època en què viuen i des dels qual contemplen la seva vida. És com si el pensament, allò que veritablement som, depengués de quelcom que es troba fora de nosaltres mateixos i que ens condiciona i ens determina. El món és allò que veiem. Se'ns presenta la vida com un procés d'alliberament i un camí que cal fer en una direcció. Al final del recorregut trobem la sortida i allà apareix un altre món, ple de coses diferents a les simples visions d'imatges i ombres. El mite ens marca un camí des de les tenebres fins la llum i ens indica que el camí és aquí per recorre'l. El saber és sempre progrés. Un veritable filòsof s'allibera de les ombres a través de la dialèctica i recorre un camí difícil fins a ascendre a la saviesa -> Arriba així al món de les idees.

Per tant, tots els coneixements sorgeixen d'aquesta ombra inicial i la seva meta és (després dels nostres passos mentals) la intel·ligència de la realitat, la llum ens porta a descobrir el món, investigar-lo i, fer-lo nostre per posteriorment poder-lo comunicar. El saber no és saber si no es comunica, es comparteix i s'educa.

Per tant:

Els encadenats --> els éssers humans, subjectes a allò que els seus sentits filtren del món.

Allò que veiem --> allò que el nostre present ens deixa veure.

La nostra caverna --> allò que el llenguatge amb què naixem i les institucions (família, escola, centres docents, etc) ens ensenyen.

Però, els presoners, feliços entre les seves ombres NO volen escapar de les cadenes. S'hi troben en el costum i es riuen de qui els parla d'un altre món cert i real. Doncs, finalment m'agradaria plantejar-vos una pregunta, creieu que la ignorància dóna la felicitat?

Laia Cruz Marco

Necessitem els contraris?

La frase que us plantejo a continuació és de Carl Gustav Jung, el qual fou un metge, psiquiatra, psicòleg i assigista suïs, una figura clau en l'etapa inicial de la psicoanàlisis, posteriorment, fundà l'escola de psicologia analítica (també anomenada psicologia dels complexos i psicologia profunda).

Se'l relaciona sovint amb Sigmund Freud amb qui col·laborà en els seus inicis. Jung fou un dels pioners de la psicologia profunda, i un dels estudiosos d'aquesta disciplina més llegits al segle XX.  El seu estudi teòric i clínic emfatitzà la connexió funcional entre l'estructura de la psique i la dels seus productes (és a dir, les seves manifestacions culturals). Això l'impulsà a incorporar en la seva metodologia nocions procedents de l'antropología, l'alquímia, els somnis, l'art, la mitologia, la religió i la filosofia.

"Existen tantas noches como días, y cada una dura lo mismo que el día que viene después. Hasta la vida más feliz no se puede medir sin unos momentos de oscuridad, y la palabra "feliz" perdería todo sentido si no estuviese equilibrado por la tristeza."

 

Creieu que necessitem els contraris de les coses per valorar-les realment? 

Personalment opinió que sí els necessitem ja que no coneixem realment el concepte d'una cosa fins que no experimentem el contrari d'aquesta, el que vull dir és que, per exemple, no apreciaríem el que és ser feliç si no sapiguéssim que hi ha tristesa en el món o no valoraríem la veritat si no hi haguessin mentides, no existiria l'anomenada veritat simplement sería tal i com són les coses. Per tant, penso que necessitem els contraris per viure o si més no, per valorar realment com són les coses.

 Elena Raya.

Benvingut al món de la filosofia!

"La única cosa que sé es saber que nada sé; y esto cabalmente me distingue de los demás filósofos, que creen saberlo todo." Sócrates.

Així us introduïm el nostre Blog: el món de la filosofia. Com bé deia Sòcrates, només aprèn aquell qui parteix de la ignorància, aquell que té les portes del coneixement obertes i no pas obstaculitzades per l'orgull o la indisponibilitat de progressar.